Comparteix:

El futur serà sostenible o no serà

23/02/2024

Article de la Professora de la Facultat d' Òptica i Optometria, Lluïsa Quevedo, publicat al Diari de Terrassa

"Aquesta frase tan contundent no és meva, però si a cop de repetir-la m’atorguessin l’autoria, ho seria. M’agrada el missatge perquè, lluny de la primera impressió, que potser sona “apocalíptica”, em sembla reflexiva, optimista i compromesa amb la idea de la sostenibilitat."

Voldria creure que ja no queda espai per a les persones, empreses, entitats i governs que no treballen per satisfer les necessitats actuals sense arriscar la vida de les generacions futures.

Tinc la sort de moure’m en entorns que busquen la forma de posar el seu gra de sorra en pro d’aquest objectiu. La Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), proposant iniciatives diverses com ara ‘Sense plàstic és fantàstic’ o ‘Reduïm un 25% el consum d’aigua’ des d’UPC Sostenible. La Facultat d’Òptica i Optometria de Terrassa subscriu plenament els mandats i afegeix altres accions més específiques del nostre àmbit laboral, com ara les tasques que els nostres alumnes duen a terme des del 1999 al Centre de Reciclatge d’Ulleres (CRU), un espai cedit a l’ONG Òptics pel Món per l’Ajuntament de Terrassa.

Al CRU es duu a terme el reciclatge, la classificació i l’emmagatzematge de tot el material òptic (muntures, vidres, ulleres de sol) i instruments optomètrics que donen particulars o empreses del sector òptic. Aquestes ulleres noves o usades, sempre en perfecte estat, són útils per als projectes de cooperació internacional i per fer intervenció social a Catalunya. Un bon exemple de reutilització, allargant la vida del producte.

Recentment, de la mà del Col·legi d’Òptics i Optometristes de Catalunya, la Facultat d’Òptica i Optometria de Terrassa i Òptics pel Món van endegar una campanya anomenada ‘Els peixos no necessiten lentilles’ per conscienciar els usuaris de lents de contacte de la importància d’un correcte rebuig (a la brossa, mai al plàstic!), ja que diversos estudis han constatat que un 20% de la població les llença pel vàter o l’aigüera, i acaben en microplàstics que degraden la ja malmesa fauna marina. Tant si ets usuari de lents de contacte com si no, pots esdevenir un altaveu d’aquesta iniciativa tan simple, explicant on s’han de rebutjar (mentre no popularitzem les biodegradables o se’ns acudeixi algun bon projecte d’economia circular!).

A escala més personal, finalment m’he alineat amb la visió avantguardista del meu pare (petons al cel!) que durant tota la meva infància va “picar pedra” sense cap retorn immediat, per tal que no malbaratés l’aigua, o aprofités el revers de les cartes del banc per fer les redaccions al darrere i no haver de “tallar arbres”. M’ha costat ser-ne plenament conscient i abraçar la certesa que cal actuar amb més determinació que mai, i que no s’hi val a dir que la culpa i responsabilitat recau en les indústries i els governs. He de reconèixer que confio molt més en el capacitat transformadora de les persones que en el de les institucions (afortunadament, amb un munt honroses excepcions!), però al món li cal gent compromesa amb el medi ambient, sense fissures.

Com a la faula del colibrí, que per lluitar contra un gran incendi que estava destruint el seu bosc anava i venia del riu per agafar i abocar aigua sobre les flames amb el seu petit bec i que quan va ser interpel·lat pels altres animals, paralitzats davant de l’espectacle dantesc, va contestar que “feia la seva part”, em permeto la gosadia (la causa ho justifica!) de demanar a la societat que fem la nostra part tan bé com podem perquè els recursos del planeta no són infinits (encara que el consumisme salvatge ens ha venut que sí!), perquè estem en emergència per greu sequera (estalviem i reaprofitem l’aigua de la dutxa o de la cuina!), perquè cal reduir la petjada de CO2 (agafem més el tren i la bicicleta i no tindrem problemes per aparcar!) i l’ús de plàstics d’un sol ús (ja són 5 les colossals illes de plàstic als oceans), i, en definitiva, perquè no podem permetre que els nostres excessos els acabin pagant els nostres fills i els nostres nets…

Llegiu AQUÍ l'article al Diari de Terrassa