Fa uns dies que ha començat el nou curs acadèmic a la Facultat d’Òptica i Optometria de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i és un gust tornar a veure els passadissos i les aules plenes de vida, de joventut i d’il·lusions després de l’estiu. 

Ens trobem, d’una banda, l’alumnat “veterà” (que ja coneix el professorat i els espais) i, de l’altra, l’alumnat de primer, novell i expectant perquè comença una carrera universitària, amb l’aiguabarreig d’emocions que això implica.

Ara observo aquestes noves cares amb ulls de degana, però no puc evitar viatjar en el temps i recordar com van ser els meus primers dies d’estudiant.

Vaig triar la diplomatura en Òptica i no teníem edifici propi, per la qual cosa compartíem casa amb “els enginyers” a l’edifici modernista de l’Escola Industrial de Terrassa. Encara ara puc rememorar el passadís de la segona planta, on hi havia diversos laboratoris d’òptica. Recordo la por a no perdre les peses de química, que ens havien fet comprar a preu gairebé d’or abans de començar les pràctiques. També em venen al cap imatges i experiències viscudes als gabinets d’optometria, on ens graduàvem els uns als altres, cosa que feia que coneguéssim a la perfecció les diòptries i els astigmatismes de tot el grup.

Recordo la por al fracàs dels primers dies, les amistats (algunes fugaces i d’altres perdurables) forjades dins d’aquelles aules immenses on es podia fumar, sense telèfons mòbils i on dibuixàvem caricatures del professorat al llibre d’apunts que havíem comprat. Recordo també els viatges diaris amb Renfe repassant apunts abans d’un examen… I aquests records em fan sentir una gran empatia pels estudiants actuals, per tots i totes elles, quan els veig buscant un laboratori o la màquina de fotocòpies, una mica perduts pels espais que acabaran sent seus d’aquí a unes setmanes.

I és impactant comprovar com han canviat les coses en aquests darrers 30 anys. El 1993 vam marxar de l’Escola Industrial i, des d’aleshores, tenim edifici propi, la qual cosa ens permet fer la docència en unes condicions molt millors que abans. Hem passat de tenir uns laboratoris d’optometria dalt d’un passadís recòndit, a tenir-los al Centre Universitari de la Visió, la nostra clínica universitària, on els estudiants revisen la visió de molts pacients “reals” abans d’acabar els estudis (per aprovar ja no serveix conèixer les graduacions dels companys i companyes!). I estem a punt d’obrir les portes d’una nova seu de la clínica a Barcelona, especialitzada en lents de contacte.

Els estudis van canviar de “diplomat en òptica” a “diplomat en òptica i optometria” el 2003, incloent-hi, així, en el nom dels estudis la paraula que millor defineix la tasca sanitària que fem els i les optometristes. I el 2009 vam passar de ser una diplomatura de tres anys a un grau de quatre anys, cosa que ha repercutit també en un augment substancial de la qualitat dels estudis, ara més interdisciplinaris i complets. Pel camí també hem canviat el nom del centre: vam començar sent una escola universitària i avui som una facultat.

I aquest progrés que s’ha produït en la qualitat de la docència és molt bo. És bo per a la ciutat de Terrassa, seu de l’única facultat d’òptica i optometria que hi ha a tot Catalunya (i la millor valorada de tot l’Estat); és bo per a les persones amb menys recursos, que poden ser ateses a la nostra clínica; és bo per als estudiants, que tenen l’oportunitat d’aprendre mentre fan un extraordinari servei a la comunitat… i és bo per a la població en general, que pot estar ben tranquil·la sabent que els optometristes tenim una preparació excel·lent per tenir cura de la salut visual.

Així que, més de 30 anys després d’aquell moment en què vaig començar la meva vida d’estudiant universitària, avui estic il·lusionada i agraïda per ser la degana d’aquesta facultat, qui m’ho havia de dir! I sento orgull en veure com tota la comunitat (professorat i personal d’administració i serveis) continua fent tots els possibles cada dia per millorar, no només la qualitat dels estudis, sinó també el benestar de l’alumnat durant la seva estada a la facultat, que ara també és la seva.

Espero que, d’aquí a 30 anys, algú miri enrere com faig jo avui i també senti admiració per la positiva evolució dels estudis i de la professió. El futur sempre és prometedor. Molts ànims i molta sort per a tot l’alumnat universitari en aquestes primeres setmanes de curs.

Llegeix AQUÍ l'article al Diari de Terrassa

Consulta aquí la versió en PDF